L'adéu

Pensava que marxar sense fer soroll era una bona manera de no molestar. Com quan surts de puntetes de l'habitació esperant que qui descansa no es desperti sobressaltat. Però ara m'adono que si saps que no tornaràs, l'adéu passa a ser una fugida, i no és just per aquell qui ha compartit somnis o malsons amb tu. El mínim és donar una explicació convincent o no dels motius, si és que n'hi ha. Així que aquí em teniu per dir-vos que avui els meus peus s'enlairen, i deixen de deixar petjades.

Vaig començar a trepitjar els racons virtuals amb il·lusió i limitant-me poc, sota el nom de Petjada, la gran majoria de vosaltres, així és com em coneixeu, i ben bé sento que és un nom tan meu com el propi. Qui em coneix poc creu que sóc una persona segura, qui em coneix una mica sap que sóc reservada, qui em coneix una mica més sap que sóc propietaira de molts boirots, qui em coneix sap que sóc fràgil. I la Petjada, aquí, ha pogut ser totes les Petjades i cap al mateix temps, sense importar massa qui era el receptor, i segurament tampoc l'emissor, de tantes bajanades.

D'un temps cap aquí, però, els meus dits han deixat de poder plasmar la dansa entre la racionalitat i la irracionalitat, ulls que, sense mala fe, sé que llegeixen amb coneixement de causa, capaços de jutjar o analitzar (amb raó o sense) qualsevol paraula escrita.

Em sap greu, em sap greu no sentir-me capaç d'escriure més aquí, em sap greu decepcionar-vos, em sap greu si algú s'ofèn, em sap greu que em sàpiga greu.

Un petó molt fort, si les petjades s'enlairen, busqueu-les volant al cel.

Shhh...

Res més a dir.

Voler és sempre poder?

Vol però no pot. Un cop de peu ben fort. Imaginari, però no per això amb menys ràbia. Impuls que pretén fer volar tota la merda allà on la vista no arriba. Espira amb les mateixes ganes. Quan desapreta els ulls confiant amb la neteja feta, cau sobre els seus genolls mentre gemega amb desesperació. Les pulsacions tornen a incrementar, l'opressió del pit no deixa que continui. Vol però no pot.

Sabré que ets aquí

Besa'm amb la mirada i abraça'm amb el somriure.
Escolta les meves passes i, si algun dia veus que el meu horitzó es converteix en paret, xiula.

T'importa el meu color?

Si la nostra ànima es posa les pintures de guerra, aquella lluita que cal combatre amb paraules educades, respecte, seny, tolerància, unió i saviesa, potser algun dia, la victòria sigui d'aquells que volem que un món millor no sigui una utopia.

Al pis de dalt

Els grans, és una altra història. Tot i que algun encara té la inèrcia d'enganxar-se com una paparra, o remenar-te la roba o complements que els fan gràcia, l'autonomia pròpia de l'edat fa que les rebudes no siguin tan efusives.
Els hàbits de treball, d'estudi, d'organització, i la presentació de tasques deixa poc marge, però una picada d'ull, bromes, ironies, pessigolles i unes quantes pallassades de les bones també cauen.
Es fan personetes i van perdent innocència per guanyar en picardia. Això no vol dir que no t'expliquin les mil una aventures i t’apreciïn no només com a mestre/a, també com a persona, que per mi esdevé molt més especial. És tan reconfortant rebre els seus correus electrònics i les seves visites inesperades a l'escola anys després d'haver deixat la primària!
Els nens, però, afortunadament, són nens. "No és anglesa, que és tutora de 5è B, he sentit com parla català amb ells", i s'esforcen a saludar-me per si un moment em despisto i els contesto amb un "Hola, bon dia".

Let's play the smiling game

M'agrada remenar el cul amb el Hokey-Pokey, no tinc ni mica de vergonya fent carotes quan explico històries, no m'importa parlar amb el titella mentre em miren expectants, la meva veu destaca per volum damunt de les altres cantant cançons, poso expressió de "què valent/a ets" quan m'ensenyen els mals, ric amb les cares de satisfacció dels meus companys de joc.

Doncs sí, què coi?! Sóc afortunada. Després del "hello, good afternoon" que millor que nens i nenes de cinc anys se't abracin a les cames amb ganes de començar, ni que sigui dos cops per setmana?

La llengua només mor on la maten

Passejo pels carrers llambordats del poble amb títol de ciutat. Des que no hi visc, la població ha augmentat la paleta de colors, de llengües i de cultures. I el que els habitants miren pessimistes de reüll, jo ara miro optimista amb un somriure.

Dos nens marroquins (o això em sembla a primer cop de vista) passegen per la vorera en la que estic, perquè sí senyors, aquí els nens encara poden passejar sols. Veig des de lluny com es van apropant, mantenent una conversa. Ens creuem, anem en direccions contràries. No puc evitar parar l'orella. I corroboro el què pensava. Parlen en català, amb dialecte occidental, per a ser més precisos. No és el primer cop que aquí coincideixo amb infants que tots consideraríem estrangers jugant i expressant-se entre ells amb la llengua que creiem tan nostra.

M'enorgulleix pensar que a les escoles la feina s'està fent ben feta, que els programes d'acollida funcionen, que la gent no canvia al castellà perquè els entenguin, que hi ha un interès mutu per comunicar-se amb la llengua que aquí encara és majoritària. És inevitable pensar, però, els motius pels quals a les comarques barcelonines no passa el mateix on l'entorn fa que el català no es vegi com una necessitat real.

Endinsada en els meus pensaments, fantasiejo en veure algun dia el Telenotícies Nit amb una presentadora que es digui Fahima (nom amb el significat de intel·ligent i conciliadora) explicant què passa pel món, està clar, en lleidatà.

Estar amb qui et fa ser, pot fer que aquest deixi de ser

L'ombra trenca les cadenes, agafa impuls i s'eleva. L'ens l'intenta atrapar, però malgrat els esforços se li escórre entre els dits. Escapadíssa i fosca, talment de crepuscle. Cansada de mantenir-se subjecta a un cos que la fa malviure arrossegant-se per bassals i paviment brut.

Vola lliure cap a la llum que la fa ser.

Comunicant-nos

Per fi ens hem decidit, ja penja de la paret, i quin goig que hi fa!

Això és art, no les taques que faig jo!

El títol? Comunicació. Doncs això, ja queda tot dit.

Desconeguda

Hi ha tantes coses que no saps de mi, n'hi ha tantes que no vols saber, hi ha tantes coses que no vull que sàpigues, n'hi ha tantes que et dic i no entens, hi ha tantes coses que creus que són, i no són...

Una de mil

-Estàs bé?

-Crec que no.

-Hi ha solució?

-No ho tinc clar.

-Vols que n'hi hagi?

-Ja no sé que vull.

-Hi ha alguna cosa de la que no dubtis?

-No.

Ja no recordo quan era jo

Abans baixava lliure pel riu, amb força alguns cops i amb calma altres.

Un dia la claror de l’astre rei em conquistava amb la seva lluentor, m’alterava i em duia entre llits de cotó fluix que l’aire bressava. Recorria, confortable, indrets màgics a vista d’ocell.
Quan el cel s’enfadava, ho feia amb tanta fúria que la seva negror tenyia les flassades, i els seus laments feia ressonar arreu. Els esclats de llum foradaven el jaç i aleshores, la caiguda lliure i el canvi eren inevitables. El fred de la velocitat vaticinava la batzegada. I ara, ja no recordo quan era jo.

Lligat de mots

Mots orfes de llar, busquen uns llavis per poder passejar-se entre els xiuxiueigs. O potser una ploma o un teclat per notar com uns dits els acaronen. Però, si us plau, no els fem captius.

Això no és lo meu

Recordo quan vaig haver de parlar per primer cop davant d'un grup nombrós de persones. Va ser fa uns quants anys fent les conclusions d'un congrés sobre violència de gènere, davant d'un centenar de personalitats enteses en el tema. Al acabar, aquells qui m'havien enredat en el que va ser un mal tràngol per mi, em felicitaven i parlaven de la seguretat de la meva expressió. Si jo sentia les palpitacions com tambors, les galtes enceses, la llengua seca i les mans humides, com era possible que semblés segura?

Ahir va quedar ja feta la reunió de pares. I sembla mentida! però encara em poso nerviosa davant les xerrades. No parlo de física quàntica, són temes que domino, que sé, que m'apassionen... i el meu cos continua reaccionant igual. Abans de començar em queixo de la calor, de les poques ganes de parlar, de qui em manava a mi ser un altre cop tutora, de que jo a qui sé parlar són als nens i no als pares... Quan vec que tots tenen tan poques ganes com jo d'explicar res, deixo de marranejar.

"Ho has fet molt bé i molt segura, com cada any" em diuen els companys. No hi estic d'acord. Sentiré que ho faig bé quan em senti bé fent-ho, que serà... mai?

Aquest matí, un cop fetes les preguntes de la resta de companys (és el que sempre fem en aquests casos), havia deixat de pensar-hi. Abans del pati, s'apropa una alumna meva de l'altre cinquè i em diu:-"Teacher, my mum says que li vas caure very simpàtica a la reunietion!". És aleshores quan em ve un tema més important al cap: han d'aprendre a fer frases com cal!

Camino com vull

Per què he de picar de peus amb els talons si només vull passar de puntetes?

Estem en aquest punt?

Hi ha un punt en que la fredor es converteix en gel i l’escalfor és un record confús. El temps d’espera del caliu esdevé massa llarg, és aleshores quan la impaciència guanya el pols. Una sensació gèlida recorre allò que antany tenia vida. D’aquí al son etern hi ha un pas.

Acabaré fent Clil sense projecte

Mentre els alumnes de la meva tutoria contesten unes preguntes senzilletes que acabo de manar, aprofito, que no hi ha dubtes, per a corregir algunes llibretes d'anglès que tinc damunt la taula. Vaig pensant en com han arribat a descansar i desconectar els de sisè durant les vacances, perquè el seu nivell hagi baixat tant.

Sembla que van acabant la feina encomanada, i toca corregir.

-Ok, have you finished? Can we check the answers? Let's start with the first exercise. Sílvia, can you read, please?

Els alumnes de cinquè em miren amb cara de sorpresa. La nena en qüestió, no sap com m'ha de contestar. Jo no entenc què passa, i ningú diu res tot i tenir la boca oberta. Fins que se sent una exclamació:

-Petjada! que ara estem a Socials!

Després d'uns segons per a reaccionar i un Upps! penso que no es pot anar tot el dia com el cul d'en Jaumet. Demano disculpes, explico que sóc el millor exemple de que no es poden fer dues coses alhora. Ells hi estan d'acord i ens posem tots a riure com ximples.

*CLIL

Qüestió de colors

Necessito el verd, però ho vec negre.

Vols que et digui el que penso?

Em mires insegur buscant respostes que jo no et puc donar. Vius deixant-te endur per la corrent, esperant que una branca t'aturi. Em demanes que t'indiqui el camí i et gires d'esquena. Et justifiques en cada acte intentant-me convèncer. Divagues entre mots guarnits per decorar les teves mancances.

Vols que et digui què penso?

Penso que hi ha qüestions que has de respondre tu mateix; que has d'estirar el braç per agafar-te al que calgui encara que després resulti que no era un bon suport; que has de buscar el camí tot i que potser no et porti on vols; que no cal que em vulguis fer creure el que ni tu mateix creus; que has de parlar menys i actuar més.