La llengua només mor on la maten

Passejo pels carrers llambordats del poble amb títol de ciutat. Des que no hi visc, la població ha augmentat la paleta de colors, de llengües i de cultures. I el que els habitants miren pessimistes de reüll, jo ara miro optimista amb un somriure.

Dos nens marroquins (o això em sembla a primer cop de vista) passegen per la vorera en la que estic, perquè sí senyors, aquí els nens encara poden passejar sols. Veig des de lluny com es van apropant, mantenent una conversa. Ens creuem, anem en direccions contràries. No puc evitar parar l'orella. I corroboro el què pensava. Parlen en català, amb dialecte occidental, per a ser més precisos. No és el primer cop que aquí coincideixo amb infants que tots consideraríem estrangers jugant i expressant-se entre ells amb la llengua que creiem tan nostra.

M'enorgulleix pensar que a les escoles la feina s'està fent ben feta, que els programes d'acollida funcionen, que la gent no canvia al castellà perquè els entenguin, que hi ha un interès mutu per comunicar-se amb la llengua que aquí encara és majoritària. És inevitable pensar, però, els motius pels quals a les comarques barcelonines no passa el mateix on l'entorn fa que el català no es vegi com una necessitat real.

Endinsada en els meus pensaments, fantasiejo en veure algun dia el Telenotícies Nit amb una presentadora que es digui Fahima (nom amb el significat de intel·ligent i conciliadora) explicant què passa pel món, està clar, en lleidatà.