Vols que et digui el que penso?
Em mires insegur buscant respostes que jo no et puc donar. Vius deixant-te endur per la corrent, esperant que una branca t'aturi. Em demanes que t'indiqui el camí i et gires d'esquena. Et justifiques en cada acte intentant-me convèncer. Divagues entre mots guarnits per decorar les teves mancances.
Vols que et digui què penso?
Penso que hi ha qüestions que has de respondre tu mateix; que has d'estirar el braç per agafar-te al que calgui encara que després resulti que no era un bon suport; que has de buscar el camí tot i que potser no et porti on vols; que no cal que em vulguis fer creure el que ni tu mateix creus; que has de parlar menys i actuar més.
9 comentarios:
Hi ha coses que no volem sentir. I també hi ha coses que no ens poden ensenyar, com un nen que aprèn a caminar; ningú podrà fer les passes per ell, però sí estar al seu costat per evitar que es faci mal si cau.
Ets molt clara, però tens raó, no hem d'arrepenjar-nos, hem de buscar el camí nosaltres mateixos, dir certes paraules que quedin bé per justificar no acaba servint de res no...
De vegades, em de subjectar-nos en alguna branca per poder caminar sols després....
et sents millor ??? ... molt ben fet ... salut
res nou o interessant a afegir...
i sí mossèn, escriure (ni que sigui malament) em fa sentir millor.
Suposo que sí, s’ha d’agafar un camí i buscar un pas segur damunt de la corda fluixa dels sentiments on sempre estan les nostres vides. I mala sort si ens equivoquem i caiem; qui no s’equivoca o cau alguna vegada? Suposo que fer-se gran, un home i una dona, és una mica això: superar la por a prendre decisions (la por que només fa por) i deixar-se de tantes paraules i històries meravelloses que tantes vegades inventem per evadir-nos i fer-les servir d’amagatall, de fuga, de catifa màgica per sobrevolar la ciutat i les seves arestes més punxegudes.
Bon consell, senyoreta petjada. Per més que retardem les decisions sempre ens hi hem d’acabar enfrontant sols, des de les nostres circumstàncies, i resoldre-les. El futur , un conte que vés a saber com acabarà. I en tot cas, la vida per davant, els reptes pel davant i bé, ningú ens va prometre que seria fàcil.
Petó i ànims com sempre.
Senyor Vladimir, començo a pensar que vostè faria millor d'autor del meu bloc que jo mateixa ;)
Benvolguda Petjada,
el més difícil de l'autoria és trobar el tema, construir del no res, picar les primeres lletres sobre el blanc. I tu petjada ho fas molt bé, tens coses a dir, i les saps fer sonar clares i espontànies.
Comentar sol ser senzill, opinar molt fàcil. És allò de trobar un punt de recolzament per a moure el món;)
Mr. Vladi, tindriem una llarga discussió sobre axiò... no hi estic pas d'acord.
Publicar un comentario