Estar amb qui et fa ser, pot fer que aquest deixi de ser
L'ombra trenca les cadenes, agafa impuls i s'eleva. L'ens l'intenta atrapar, però malgrat els esforços se li escórre entre els dits. Escapadíssa i fosca, talment de crepuscle. Cansada de mantenir-se subjecta a un cos que la fa malviure arrossegant-se per bassals i paviment brut. Vola lliure cap a la llum que la fa ser.
9 comentarios:
Sempre s'ha de ser, sempre! propet de la llum
Sense perdre la llum de vista, això mai! ;-)
Doncs apa! a buscar tots una làmpara! ;)
No m'agrada el plantejament, un a de ser per ell mateix, no dependre absolutament d'altres.
Vola lliure cap a la llum que la sap fer brillar. M'agradaria més.
És clar que la dependència no ens il•lumina. Només la complementarietat. Ja porte alguns dies resseguint el camí rere aquestes belles petjades...
Vladi: tens raó, i si la tens la tens, malgrat tot crec que allò ideal no sempre és el que hi ha. Una ombra no brilla, si s'apropa a la llum, sense subjecte de la que depengui, simplement deixa de ser. No? així, l'ombra depen indiscutiblement de l'objecte al que pertany i evidentment també de la llum. Si un dels dos falla, l'ombra no hi és.
Buf quina parrafada però en fi, no sé si m'explico...
Benvingut Josepmanel!
Sempre independent però no egoista. També estar pendent dels demés. La dependència ens pot arribar a destruir. Sempre trobarem una llum que ens il·lumini encara que no sempre sabrem veure-la o trobar-la...
uf, però vigilant! com dius, petjada, l'ombra depén de la llum, i per tant la cerca, però també del cos...
què és el millor? allunyar-se massa de la terra i desaparèixer o viure subjecte al cos sense aventurar-nos cap a la llum? potser cal trobar l'equilibri, allà on l'ombra és més llarga
Caterina, sense saber-la veure és com si no l'haguessim trobat.
Ignacio, m'agrada molt la teva reflexió, està clar que depèn d'ambdós i renunciar a un vol dir perdre l'altre i deixar de ser el què és. Potser és que l'equilibri és la resignació?
Publicar un comentario