Ja no recordo quan era jo
Abans baixava lliure pel riu, amb força alguns cops i amb calma altres. Un dia la claror de l’astre rei em conquistava amb la seva lluentor, m’alterava i em duia entre llits de cotó fluix que l’aire bressava. Recorria, confortable, indrets màgics a vista d’ocell.
Quan el cel s’enfadava, ho feia amb tanta fúria que la seva negror tenyia les flassades, i els seus laments feia ressonar arreu. Els esclats de llum foradaven el jaç i aleshores, la caiguda lliure i el canvi eren inevitables. El fred de la velocitat vaticinava la batzegada. I ara, ja no recordo quan era jo.
Quan el cel s’enfadava, ho feia amb tanta fúria que la seva negror tenyia les flassades, i els seus laments feia ressonar arreu. Els esclats de llum foradaven el jaç i aleshores, la caiguda lliure i el canvi eren inevitables. El fred de la velocitat vaticinava la batzegada. I ara, ja no recordo quan era jo.
7 comentarios:
Sembla una vida força tranquil.la, on algú pren les decisions importants per tu... Potser m'agradaria.
això deu ser, ser gota....
Petjadeta,
no ho recordes o ho recordes malament? Suposo que a tots ens passa. Va, anem-nos-en riu avall i que ens busquin als peus de la cascada (si és que ens busquen, és clar).
alzheimer ??? ... tinc un mètode innovador !!! ... no pensar-hi !!! ... alegria !!! ... alegria !!! ... salut
Vladi, anem-hi, però que no ens busquin...
Mossèn, doncs no penso!
sempre tenim estones (encara que no les veiem) en les quals podem baixar pel riu, encara que sigui mentalment.
"be water my friend"? Per un dia que no hi ha metàfora... ;)
Doncs apa, tots a ser gotes, a baixar pels rius i a bnyar-se en cascades!
Publicar un comentario