Estem en aquest punt?

Hi ha un punt en que la fredor es converteix en gel i l’escalfor és un record confús. El temps d’espera del caliu esdevé massa llarg, és aleshores quan la impaciència guanya el pols. Una sensació gèlida recorre allò que antany tenia vida. D’aquí al son etern hi ha un pas.

Acabaré fent Clil sense projecte

Mentre els alumnes de la meva tutoria contesten unes preguntes senzilletes que acabo de manar, aprofito, que no hi ha dubtes, per a corregir algunes llibretes d'anglès que tinc damunt la taula. Vaig pensant en com han arribat a descansar i desconectar els de sisè durant les vacances, perquè el seu nivell hagi baixat tant.

Sembla que van acabant la feina encomanada, i toca corregir.

-Ok, have you finished? Can we check the answers? Let's start with the first exercise. Sílvia, can you read, please?

Els alumnes de cinquè em miren amb cara de sorpresa. La nena en qüestió, no sap com m'ha de contestar. Jo no entenc què passa, i ningú diu res tot i tenir la boca oberta. Fins que se sent una exclamació:

-Petjada! que ara estem a Socials!

Després d'uns segons per a reaccionar i un Upps! penso que no es pot anar tot el dia com el cul d'en Jaumet. Demano disculpes, explico que sóc el millor exemple de que no es poden fer dues coses alhora. Ells hi estan d'acord i ens posem tots a riure com ximples.

*CLIL

Qüestió de colors

Necessito el verd, però ho vec negre.

Vols que et digui el que penso?

Em mires insegur buscant respostes que jo no et puc donar. Vius deixant-te endur per la corrent, esperant que una branca t'aturi. Em demanes que t'indiqui el camí i et gires d'esquena. Et justifiques en cada acte intentant-me convèncer. Divagues entre mots guarnits per decorar les teves mancances.

Vols que et digui què penso?

Penso que hi ha qüestions que has de respondre tu mateix; que has d'estirar el braç per agafar-te al que calgui encara que després resulti que no era un bon suport; que has de buscar el camí tot i que potser no et porti on vols; que no cal que em vulguis fer creure el que ni tu mateix creus; que has de parlar menys i actuar més.

Pobre minino o massa alcohol?

Nits de festa amb dosi preocupant de bajanades innocents, al marge de la lletra.

"Es el juego del gato y el ratón

tus mejores años clandestinidad

no es muy difícil claudicar

esto empieza a ser un laberinto

¿Donde está la salida?

Estás asustado, tu vida va en ello pero alguien debe tirar de gatillo."

Barricada.

Si tingués prou forces ho faria, però no és el cas

Idioteses

Quan ja el tinc, em cremo,

i el deixo anar.

Cel o terra?

Estiro bé els braços, els talons pugen, i les puntes dels dits dels peus fan força perquè no caigui, però no puc acariciar el cel des d'aquí.

Faig un salt ben alt i aleshores m'adono que com més m'esforço a tocar el cel, menys toco de peus a terra.

Perdona

Perdona si et fan ràbia els meus silencis, si et molesten els meus mots, si és impossible entendre què penso, si hi ha temes que evito, si prefereixo allunyar-me, si pateixo amb el què em dius, si busco un perdó que encara no trobo quan demano el següent.

Caòtica Anna, caòtica jo

"La muerte no es vaciar, es llenar"

Teatrejant

Com cada any, cita obligada a la Fira del Teatre de Tàrrega. On les companyies teatrals troben al carrer espectadors delirosos d'espectacle. Rialles, boques obertes, ganes de participar, rotllanes al terra, aplaudiments, malabars... mai em decep.

Aquest any, a més, m'han fet ballar. Un grup itinerant, que prometo buscar-ne el nom, han fet que els assistents gaudíssim d'allò més a so de guitarra. Enhorabona nois!



*"Lo prometido es deuda", es tracta de l’espectacle itinerant La fanfare électrique de la Compagnie Midi.

Fast shopping

Són quarts de nou, se m'ha fet tard, com sempre. Surto corrent de casa per adquirir quatre coses bàsiques al súper abans que tanquin.

Agafo un dels cistells verds de la pila, vaig directa a la secció de làctics agafo la llet i el formatge, en el passadís del costat m'aturo el mínim per poder agafar el pa, i dos més enllà l'aigua. El meu criteri per triar entre tantes marques: sempre el producte més barat o el que caduqui més tard.

Diuen que les compres diuen molt del comprador, jo no sé que diu la meva de mi, però el que si sé és que estic feta una experta comprant a tota velocitat! de fet no entenc aquella gent que perd el temps passejant entre les prestatgeries metàl·liques plenes de coses.Malauradament, un cop a la fila de la caixa, la rapidesa perd el seu sentìt; però com que la conducta humana m'intriga i em diverteix, és un bon moment per guaitar als individus.

Avui la senyora del meu davant duia cinc ampolles de vi negre. "Potser fa una festa" he pensat, però després he vist una ampolla petita d'aigua.

-El agua también es suya?

-Sí, pero cuanto vale?

-18 céntimos.

-Vale, entonces sí.

No seria políticament correcte explicar què he pensat, us deixo pas per a la interpretació lliure.

Ben mirat, m'agrades!

M'agrada el tacte de la teva pell als meus llavis.
M'agrada trobar-me les teves notes d'amor escampades per casa.
M'agrada sentir la teva olor al meu cos.
M'agrada veure't d'amagat com ruixes l'habitació amb la teva colònia perquè sembli que encara hi ets quan te'n vas.
M'agrada com frunzeixes les celles al rumiar i al dir coses serioses.
M'agrada riure de les teves postures davant la càmera.
M'agrada endevinar quasi sempre el què penses.
M'agrada quan fas ximpleries per fer-me riure.
M'agraden els teus ulls quan em dius que m'estimes.
M'agraden els teu bombardejos de petons i com els escampes bufant amb els dits.
M'agrada sentir els teus "Bona nit".
Ben mirat, m'agrades, mira, vés, què et penses?

Ni cinc minuts

Això s'acaba, i ara que ho tinc a sobre, ben mirat, no vull que s'acabi, tot i que sé del cert que inevitablement ha de passar. M'és igual el què digueu, em falten dies.

És com quan el despertador sona estrident exigint que et llevis. "Cinc minuts més" dic, i sovint, el pobre ingenu, acaba cedint. Aleshores entra en acció la consciència que és la que m'estira de l'orella i convincent m'encara cap a la dutxa, i ja no hi ha cinc minuts que valguin.

I si provo de picar de peus damunt el llit i fer una rebequeria? I si m'amago per tal que no em trobin? I si poso el termòmetre a la làmpara i faig cara d'estar pioca?... Per les vostres cares desaprovants, ja vec que no hi tinc res a fer.

En fi, quin remei! em tot lo bufona que es pot estar donades les circumstàncies, i com quan era alumna, prepararé la bossa amb l'estoig i la llibreta, lluiré un dels meus millors somriures i saludaré als companys amb un: "Que tal les vacances?"