Ni cinc minuts

Això s'acaba, i ara que ho tinc a sobre, ben mirat, no vull que s'acabi, tot i que sé del cert que inevitablement ha de passar. M'és igual el què digueu, em falten dies.

És com quan el despertador sona estrident exigint que et llevis. "Cinc minuts més" dic, i sovint, el pobre ingenu, acaba cedint. Aleshores entra en acció la consciència que és la que m'estira de l'orella i convincent m'encara cap a la dutxa, i ja no hi ha cinc minuts que valguin.

I si provo de picar de peus damunt el llit i fer una rebequeria? I si m'amago per tal que no em trobin? I si poso el termòmetre a la làmpara i faig cara d'estar pioca?... Per les vostres cares desaprovants, ja vec que no hi tinc res a fer.

En fi, quin remei! em tot lo bufona que es pot estar donades les circumstàncies, i com quan era alumna, prepararé la bossa amb l'estoig i la llibreta, lluiré un dels meus millors somriures i saludaré als companys amb un: "Que tal les vacances?"