Recordo quan vaig haver de parlar per primer cop davant d'un grup nombrós de persones. Va ser fa uns quants anys fent les conclusions d'un congrés sobre violència de gènere, davant d'un centenar de personalitats enteses en el tema. Al acabar, aquells qui m'havien enredat en el que va ser un mal tràngol per mi, em felicitaven i parlaven de la seguretat de la meva expressió. Si jo sentia les palpitacions com tambors, les galtes enceses, la llengua seca i les mans humides, com era possible que semblés segura?
Ahir va quedar ja feta la reunió de pares. I sembla mentida! però encara em poso nerviosa davant les xerrades. No parlo de física quàntica, són temes que domino, que sé, que m'apassionen... i el meu cos continua reaccionant igual. Abans de començar em queixo de la calor, de les poques ganes de parlar, de qui em manava a mi ser un altre cop tutora, de que jo a qui sé parlar són als nens i no als pares... Quan vec que tots tenen tan poques ganes com jo d'explicar res, deixo de marranejar.
"Ho has fet molt bé i molt segura, com cada any" em diuen els companys. No hi estic d'acord. Sentiré que ho faig bé quan em senti bé fent-ho, que serà... mai?
Aquest matí, un cop fetes les preguntes de la resta de companys (és el que sempre fem en aquests casos), havia deixat de pensar-hi. Abans del pati, s'apropa una alumna meva de l'altre cinquè i em diu:-"Teacher, my mum says que li vas caure very simpàtica a la reunietion!". És aleshores quan em ve un tema més important al cap: han d'aprendre a fer frases com cal!
