Cel o terra?

Estiro bé els braços, els talons pugen, i les puntes dels dits dels peus fan força perquè no caigui, però no puc acariciar el cel des d'aquí.

Faig un salt ben alt i aleshores m'adono que com més m'esforço a tocar el cel, menys toco de peus a terra.

Perdona

Perdona si et fan ràbia els meus silencis, si et molesten els meus mots, si és impossible entendre què penso, si hi ha temes que evito, si prefereixo allunyar-me, si pateixo amb el què em dius, si busco un perdó que encara no trobo quan demano el següent.

Caòtica Anna, caòtica jo

"La muerte no es vaciar, es llenar"

Teatrejant

Com cada any, cita obligada a la Fira del Teatre de Tàrrega. On les companyies teatrals troben al carrer espectadors delirosos d'espectacle. Rialles, boques obertes, ganes de participar, rotllanes al terra, aplaudiments, malabars... mai em decep.

Aquest any, a més, m'han fet ballar. Un grup itinerant, que prometo buscar-ne el nom, han fet que els assistents gaudíssim d'allò més a so de guitarra. Enhorabona nois!



*"Lo prometido es deuda", es tracta de l’espectacle itinerant La fanfare électrique de la Compagnie Midi.

Fast shopping

Són quarts de nou, se m'ha fet tard, com sempre. Surto corrent de casa per adquirir quatre coses bàsiques al súper abans que tanquin.

Agafo un dels cistells verds de la pila, vaig directa a la secció de làctics agafo la llet i el formatge, en el passadís del costat m'aturo el mínim per poder agafar el pa, i dos més enllà l'aigua. El meu criteri per triar entre tantes marques: sempre el producte més barat o el que caduqui més tard.

Diuen que les compres diuen molt del comprador, jo no sé que diu la meva de mi, però el que si sé és que estic feta una experta comprant a tota velocitat! de fet no entenc aquella gent que perd el temps passejant entre les prestatgeries metàl·liques plenes de coses.Malauradament, un cop a la fila de la caixa, la rapidesa perd el seu sentìt; però com que la conducta humana m'intriga i em diverteix, és un bon moment per guaitar als individus.

Avui la senyora del meu davant duia cinc ampolles de vi negre. "Potser fa una festa" he pensat, però després he vist una ampolla petita d'aigua.

-El agua también es suya?

-Sí, pero cuanto vale?

-18 céntimos.

-Vale, entonces sí.

No seria políticament correcte explicar què he pensat, us deixo pas per a la interpretació lliure.

Ben mirat, m'agrades!

M'agrada el tacte de la teva pell als meus llavis.
M'agrada trobar-me les teves notes d'amor escampades per casa.
M'agrada sentir la teva olor al meu cos.
M'agrada veure't d'amagat com ruixes l'habitació amb la teva colònia perquè sembli que encara hi ets quan te'n vas.
M'agrada com frunzeixes les celles al rumiar i al dir coses serioses.
M'agrada riure de les teves postures davant la càmera.
M'agrada endevinar quasi sempre el què penses.
M'agrada quan fas ximpleries per fer-me riure.
M'agraden els teus ulls quan em dius que m'estimes.
M'agraden els teu bombardejos de petons i com els escampes bufant amb els dits.
M'agrada sentir els teus "Bona nit".
Ben mirat, m'agrades, mira, vés, què et penses?

Ni cinc minuts

Això s'acaba, i ara que ho tinc a sobre, ben mirat, no vull que s'acabi, tot i que sé del cert que inevitablement ha de passar. M'és igual el què digueu, em falten dies.

És com quan el despertador sona estrident exigint que et llevis. "Cinc minuts més" dic, i sovint, el pobre ingenu, acaba cedint. Aleshores entra en acció la consciència que és la que m'estira de l'orella i convincent m'encara cap a la dutxa, i ja no hi ha cinc minuts que valguin.

I si provo de picar de peus damunt el llit i fer una rebequeria? I si m'amago per tal que no em trobin? I si poso el termòmetre a la làmpara i faig cara d'estar pioca?... Per les vostres cares desaprovants, ja vec que no hi tinc res a fer.

En fi, quin remei! em tot lo bufona que es pot estar donades les circumstàncies, i com quan era alumna, prepararé la bossa amb l'estoig i la llibreta, lluiré un dels meus millors somriures i saludaré als companys amb un: "Que tal les vacances?"