Comunicant-nos

Per fi ens hem decidit, ja penja de la paret, i quin goig que hi fa!

Això és art, no les taques que faig jo!

El títol? Comunicació. Doncs això, ja queda tot dit.

Desconeguda

Hi ha tantes coses que no saps de mi, n'hi ha tantes que no vols saber, hi ha tantes coses que no vull que sàpigues, n'hi ha tantes que et dic i no entens, hi ha tantes coses que creus que són, i no són...

Una de mil

-Estàs bé?

-Crec que no.

-Hi ha solució?

-No ho tinc clar.

-Vols que n'hi hagi?

-Ja no sé que vull.

-Hi ha alguna cosa de la que no dubtis?

-No.

Ja no recordo quan era jo

Abans baixava lliure pel riu, amb força alguns cops i amb calma altres.

Un dia la claror de l’astre rei em conquistava amb la seva lluentor, m’alterava i em duia entre llits de cotó fluix que l’aire bressava. Recorria, confortable, indrets màgics a vista d’ocell.
Quan el cel s’enfadava, ho feia amb tanta fúria que la seva negror tenyia les flassades, i els seus laments feia ressonar arreu. Els esclats de llum foradaven el jaç i aleshores, la caiguda lliure i el canvi eren inevitables. El fred de la velocitat vaticinava la batzegada. I ara, ja no recordo quan era jo.

Lligat de mots

Mots orfes de llar, busquen uns llavis per poder passejar-se entre els xiuxiueigs. O potser una ploma o un teclat per notar com uns dits els acaronen. Però, si us plau, no els fem captius.

Això no és lo meu

Recordo quan vaig haver de parlar per primer cop davant d'un grup nombrós de persones. Va ser fa uns quants anys fent les conclusions d'un congrés sobre violència de gènere, davant d'un centenar de personalitats enteses en el tema. Al acabar, aquells qui m'havien enredat en el que va ser un mal tràngol per mi, em felicitaven i parlaven de la seguretat de la meva expressió. Si jo sentia les palpitacions com tambors, les galtes enceses, la llengua seca i les mans humides, com era possible que semblés segura?

Ahir va quedar ja feta la reunió de pares. I sembla mentida! però encara em poso nerviosa davant les xerrades. No parlo de física quàntica, són temes que domino, que sé, que m'apassionen... i el meu cos continua reaccionant igual. Abans de començar em queixo de la calor, de les poques ganes de parlar, de qui em manava a mi ser un altre cop tutora, de que jo a qui sé parlar són als nens i no als pares... Quan vec que tots tenen tan poques ganes com jo d'explicar res, deixo de marranejar.

"Ho has fet molt bé i molt segura, com cada any" em diuen els companys. No hi estic d'acord. Sentiré que ho faig bé quan em senti bé fent-ho, que serà... mai?

Aquest matí, un cop fetes les preguntes de la resta de companys (és el que sempre fem en aquests casos), havia deixat de pensar-hi. Abans del pati, s'apropa una alumna meva de l'altre cinquè i em diu:-"Teacher, my mum says que li vas caure very simpàtica a la reunietion!". És aleshores quan em ve un tema més important al cap: han d'aprendre a fer frases com cal!

Camino com vull

Per què he de picar de peus amb els talons si només vull passar de puntetes?