Voler és sempre poder?

Vol però no pot. Un cop de peu ben fort. Imaginari, però no per això amb menys ràbia. Impuls que pretén fer volar tota la merda allà on la vista no arriba. Espira amb les mateixes ganes. Quan desapreta els ulls confiant amb la neteja feta, cau sobre els seus genolls mentre gemega amb desesperació. Les pulsacions tornen a incrementar, l'opressió del pit no deixa que continui. Vol però no pot.

Sabré que ets aquí

Besa'm amb la mirada i abraça'm amb el somriure.
Escolta les meves passes i, si algun dia veus que el meu horitzó es converteix en paret, xiula.

T'importa el meu color?

Si la nostra ànima es posa les pintures de guerra, aquella lluita que cal combatre amb paraules educades, respecte, seny, tolerància, unió i saviesa, potser algun dia, la victòria sigui d'aquells que volem que un món millor no sigui una utopia.

Al pis de dalt

Els grans, és una altra història. Tot i que algun encara té la inèrcia d'enganxar-se com una paparra, o remenar-te la roba o complements que els fan gràcia, l'autonomia pròpia de l'edat fa que les rebudes no siguin tan efusives.
Els hàbits de treball, d'estudi, d'organització, i la presentació de tasques deixa poc marge, però una picada d'ull, bromes, ironies, pessigolles i unes quantes pallassades de les bones també cauen.
Es fan personetes i van perdent innocència per guanyar en picardia. Això no vol dir que no t'expliquin les mil una aventures i t’apreciïn no només com a mestre/a, també com a persona, que per mi esdevé molt més especial. És tan reconfortant rebre els seus correus electrònics i les seves visites inesperades a l'escola anys després d'haver deixat la primària!
Els nens, però, afortunadament, són nens. "No és anglesa, que és tutora de 5è B, he sentit com parla català amb ells", i s'esforcen a saludar-me per si un moment em despisto i els contesto amb un "Hola, bon dia".

Let's play the smiling game

M'agrada remenar el cul amb el Hokey-Pokey, no tinc ni mica de vergonya fent carotes quan explico històries, no m'importa parlar amb el titella mentre em miren expectants, la meva veu destaca per volum damunt de les altres cantant cançons, poso expressió de "què valent/a ets" quan m'ensenyen els mals, ric amb les cares de satisfacció dels meus companys de joc.

Doncs sí, què coi?! Sóc afortunada. Després del "hello, good afternoon" que millor que nens i nenes de cinc anys se't abracin a les cames amb ganes de començar, ni que sigui dos cops per setmana?

La llengua només mor on la maten

Passejo pels carrers llambordats del poble amb títol de ciutat. Des que no hi visc, la població ha augmentat la paleta de colors, de llengües i de cultures. I el que els habitants miren pessimistes de reüll, jo ara miro optimista amb un somriure.

Dos nens marroquins (o això em sembla a primer cop de vista) passegen per la vorera en la que estic, perquè sí senyors, aquí els nens encara poden passejar sols. Veig des de lluny com es van apropant, mantenent una conversa. Ens creuem, anem en direccions contràries. No puc evitar parar l'orella. I corroboro el què pensava. Parlen en català, amb dialecte occidental, per a ser més precisos. No és el primer cop que aquí coincideixo amb infants que tots consideraríem estrangers jugant i expressant-se entre ells amb la llengua que creiem tan nostra.

M'enorgulleix pensar que a les escoles la feina s'està fent ben feta, que els programes d'acollida funcionen, que la gent no canvia al castellà perquè els entenguin, que hi ha un interès mutu per comunicar-se amb la llengua que aquí encara és majoritària. És inevitable pensar, però, els motius pels quals a les comarques barcelonines no passa el mateix on l'entorn fa que el català no es vegi com una necessitat real.

Endinsada en els meus pensaments, fantasiejo en veure algun dia el Telenotícies Nit amb una presentadora que es digui Fahima (nom amb el significat de intel·ligent i conciliadora) explicant què passa pel món, està clar, en lleidatà.

Estar amb qui et fa ser, pot fer que aquest deixi de ser

L'ombra trenca les cadenes, agafa impuls i s'eleva. L'ens l'intenta atrapar, però malgrat els esforços se li escórre entre els dits. Escapadíssa i fosca, talment de crepuscle. Cansada de mantenir-se subjecta a un cos que la fa malviure arrossegant-se per bassals i paviment brut.

Vola lliure cap a la llum que la fa ser.