Quan el què vols és deixar-te caure
30.6.07
28.6.07
Zapateao
Des de fa un cert temps jeuen en molts aparadors unes sabates molt còmodes per a alguns i massa extravagants per a altres.
De colors llampants, de formes arrodonides, i plenes de forats semblen riure's dels vianants. Són les anomenades Crocs, segur que no us han passat desapercebudes.
Només els més agosarats gosen comprar-les, i evidentment, dur-les.
La moda és la moda, però crec que hi ha modes que, continuo pensant, millor no seguir.
24.6.07
Show must go on
23.6.07
19.6.07
Remember when....
Ordenant un calaix de l'aula d'anglès, trec una pila de cassettes.I de fons sento: Ala mira!Tan vella sóc o és que les coses han canviat molt?Prefereixo quedar-me amb la part del darrera de l'"o".Per curiositat, quin va ser el vostre primer cassette?
Els meus ganàpies se'n van
Dos dies i els meus ganàpies ja se'n van.
Se senten grans i de fet, són els grans de l'escola, però això de grans és un dir.
Aprofiten les poques estones que els queden a l'escola, que els ha vist créixer, per fer-la petar, per riure i explicar-se secrets d'amagatotis durant les classes pensant que no els veiem.
Els àlbums ja estan pràcticament enllestits, m'ajuden a despenjar les feines amb les que hem anat decorant les parets.
Amb un moment estan mobilitzats i la classe comença a agafar un ambient estrany. Ells també ho noten. Les parets nues ens fan veure a tots que això ja s'acaba.
16.6.07
No ho tinc tan clar
El JordiJordi m'ha fet la proposta de buscar una imatge que englobi el lema: "La blogsfera és de tots".
He fet un remix dels meus i aquest ha estat el resultat.
De totes maneres no vec clar que sigui de tots, així que m'he permés el luxe d'afegir-hi el "o no".
14.6.07
Penedint-me de no haver parlat
La Petjada estava disposada a fer retocs a les puntes de la seva melena, i una bona retallada al serrell que ja se li començava a cargolar d’una forma molesta damunt el front.
Així que, decidida, es va plantar a la perruqueria. Una noia molt agradable li va rentar immediatament el cap amb un massatge d’aquells que fan que no et vingui de dos minuts més. Un cop ben net, una altra li va posar el pitet mentre escoltava les seves indicacions de tallat.
De cop, una clienta entrà amb el seu fill d’uns 14 anys. “Córtale el pelo que suda mucho” va exclamar. Mentre, la Petjada se la mirava a través del mirall i ironitzava mentalment amb el què acabava de sentir.
Li van rentar el cabell massa ràpid, és el què té tenir-lo curt! I dic massa, perquè el que havia començat com una tarda tranquil·la va acabar amb una contenció incontenible de respostes àcides i punyents, que ni la sessió de ioga va poder posar-hi solució.
-¡Que calor! Encima tengo que tenerlo en casa toda la tarde por la jornada intensiva esa. Es que hay que ver que vida se pegan los profesores. Encima, este viernes ya termina, porque resulta que la semana siguiente van los que tienen recuperación. ¿Qué culpa tenemos que haya niños tontos? Cada vez terminan antes. Su obligación es quedárselos hasta el último día. Que les pongan una película de vídeo. ¡Yo qué sé! ¿Pero que hago yo con el niño una semana? Claro, ahora paga canguro, luego el “casal d’estiu” y aquí todos chupando del bote.
La perruquera, que també deu patir d’incontinència verbal, no se li acudeix res més que afegir:
-Pues resulta que lo de la jornada intensiva es porque como los maestros van de colonias y hacen horas extras, se las compensan así.
-¡Coño! Pues que no vayan. Pero bueno, si es un trabajo vocacional tampoco les cuesta tanto, digo yo.
Per sort, ja tocava assecar i, amb el raspall entortolligat als cabells, les estirades, i l’escalfor, que no sabia si venia de l’emprenyada o de l’aparell, la conversa no es sentia tant. Primer respirava i pensava que era un tema recurrent d’aquells que tothom parla i ningú hi entén com el futbol i la política. Després pensava en fer una ponència allà mateix sobre l’educació i la poca que tenien elles. Més tard en esperar al moment de pagar per dir un “PER CERT, SÓC MESTRA”.
Després d’un anar i venir de propostes, va mirar-se al mirall, semblava que ja havia acabat la feina. “Merda, m’ha deixat sense serrell!”. És que la Petjada en el fons és una bleda. Se’n va anar a casa amb una bafarada de còmic al cap, d’aquelles que hi ha exclamacions, calaveres, estrelles negres i uns quants agrhhhh. Enfadada amb ella mateixa, amb l’artista de les tisores, i amb la Juani ignorant del costat.
Així que, decidida, es va plantar a la perruqueria. Una noia molt agradable li va rentar immediatament el cap amb un massatge d’aquells que fan que no et vingui de dos minuts més. Un cop ben net, una altra li va posar el pitet mentre escoltava les seves indicacions de tallat.
De cop, una clienta entrà amb el seu fill d’uns 14 anys. “Córtale el pelo que suda mucho” va exclamar. Mentre, la Petjada se la mirava a través del mirall i ironitzava mentalment amb el què acabava de sentir.
Li van rentar el cabell massa ràpid, és el què té tenir-lo curt! I dic massa, perquè el que havia començat com una tarda tranquil·la va acabar amb una contenció incontenible de respostes àcides i punyents, que ni la sessió de ioga va poder posar-hi solució.
-¡Que calor! Encima tengo que tenerlo en casa toda la tarde por la jornada intensiva esa. Es que hay que ver que vida se pegan los profesores. Encima, este viernes ya termina, porque resulta que la semana siguiente van los que tienen recuperación. ¿Qué culpa tenemos que haya niños tontos? Cada vez terminan antes. Su obligación es quedárselos hasta el último día. Que les pongan una película de vídeo. ¡Yo qué sé! ¿Pero que hago yo con el niño una semana? Claro, ahora paga canguro, luego el “casal d’estiu” y aquí todos chupando del bote.
La perruquera, que també deu patir d’incontinència verbal, no se li acudeix res més que afegir:
-Pues resulta que lo de la jornada intensiva es porque como los maestros van de colonias y hacen horas extras, se las compensan así.
-¡Coño! Pues que no vayan. Pero bueno, si es un trabajo vocacional tampoco les cuesta tanto, digo yo.
Per sort, ja tocava assecar i, amb el raspall entortolligat als cabells, les estirades, i l’escalfor, que no sabia si venia de l’emprenyada o de l’aparell, la conversa no es sentia tant. Primer respirava i pensava que era un tema recurrent d’aquells que tothom parla i ningú hi entén com el futbol i la política. Després pensava en fer una ponència allà mateix sobre l’educació i la poca que tenien elles. Més tard en esperar al moment de pagar per dir un “PER CERT, SÓC MESTRA”.
Després d’un anar i venir de propostes, va mirar-se al mirall, semblava que ja havia acabat la feina. “Merda, m’ha deixat sense serrell!”. És que la Petjada en el fons és una bleda. Se’n va anar a casa amb una bafarada de còmic al cap, d’aquelles que hi ha exclamacions, calaveres, estrelles negres i uns quants agrhhhh. Enfadada amb ella mateixa, amb l’artista de les tisores, i amb la Juani ignorant del costat.
13.6.07
Secre, jo?
Avui he tingut una xerrada explicativa al Departament d'Educació.
Tema? L'aplicació del programa informàtic que necessitaran els tribunals d'oposicions d'enguany.
Motiu? Sóc vocal en un tribunal. Precisant, la secretària, encarregada de moure paperassa i afegir notes, mèrits i valoracions a cop de click.
Rumiant... si encara no em crec que les aprovés, com he de fer jo de secretària? Esperem que l'inspector ("presi" pels del tribunal) em doni un cop de mà.
És curiós veure-ho des de l'altra banda quan fa dos dies era jo qui passava nervis davant el temari i les programacions. Convençuda de que tothom estava més preparat que jo. `
A tots/es aquells/es que us presenteu: ànims, sort, i una til·la doble!
Tema? L'aplicació del programa informàtic que necessitaran els tribunals d'oposicions d'enguany.
Motiu? Sóc vocal en un tribunal. Precisant, la secretària, encarregada de moure paperassa i afegir notes, mèrits i valoracions a cop de click.
Rumiant... si encara no em crec que les aprovés, com he de fer jo de secretària? Esperem que l'inspector ("presi" pels del tribunal) em doni un cop de mà.
És curiós veure-ho des de l'altra banda quan fa dos dies era jo qui passava nervis davant el temari i les programacions. Convençuda de que tothom estava més preparat que jo. `
A tots/es aquells/es que us presenteu: ànims, sort, i una til·la doble!
10.6.07
Una nova etapa
Les esperes a Bitácoras han acabat per impacientar-me.
L'antic bloc, d'alguna manera, formava i forma part de mi, i em resistia a abandonar el vaixell. He estat mantenint-me a lloc per tal que arreglessin el problema que, des de fa uns mesos, impedeix publicar i llegir amb normalitat.
Però ja ho veieu, la idea de començar de nou m'ha guanyat el pols un altre cop. Així que aquí estic, amb les maletes acabades de deixar a l’entrada, esperant fer-me meu aquest espai, i mica en mica redecorant la nova llar i afegint les empremtes i petjades que em van fer costat en l'altra etapa, i que tan debò segueixin en aquesta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
