Penedint-me de no haver parlat
La Petjada estava disposada a fer retocs a les puntes de la seva melena, i una bona retallada al serrell que ja se li començava a cargolar d’una forma molesta damunt el front.
Així que, decidida, es va plantar a la perruqueria. Una noia molt agradable li va rentar immediatament el cap amb un massatge d’aquells que fan que no et vingui de dos minuts més. Un cop ben net, una altra li va posar el pitet mentre escoltava les seves indicacions de tallat.
De cop, una clienta entrà amb el seu fill d’uns 14 anys. “Córtale el pelo que suda mucho” va exclamar. Mentre, la Petjada se la mirava a través del mirall i ironitzava mentalment amb el què acabava de sentir.
Li van rentar el cabell massa ràpid, és el què té tenir-lo curt! I dic massa, perquè el que havia començat com una tarda tranquil·la va acabar amb una contenció incontenible de respostes àcides i punyents, que ni la sessió de ioga va poder posar-hi solució.
-¡Que calor! Encima tengo que tenerlo en casa toda la tarde por la jornada intensiva esa. Es que hay que ver que vida se pegan los profesores. Encima, este viernes ya termina, porque resulta que la semana siguiente van los que tienen recuperación. ¿Qué culpa tenemos que haya niños tontos? Cada vez terminan antes. Su obligación es quedárselos hasta el último día. Que les pongan una película de vídeo. ¡Yo qué sé! ¿Pero que hago yo con el niño una semana? Claro, ahora paga canguro, luego el “casal d’estiu” y aquí todos chupando del bote.
La perruquera, que també deu patir d’incontinència verbal, no se li acudeix res més que afegir:
-Pues resulta que lo de la jornada intensiva es porque como los maestros van de colonias y hacen horas extras, se las compensan así.
-¡Coño! Pues que no vayan. Pero bueno, si es un trabajo vocacional tampoco les cuesta tanto, digo yo.
Per sort, ja tocava assecar i, amb el raspall entortolligat als cabells, les estirades, i l’escalfor, que no sabia si venia de l’emprenyada o de l’aparell, la conversa no es sentia tant. Primer respirava i pensava que era un tema recurrent d’aquells que tothom parla i ningú hi entén com el futbol i la política. Després pensava en fer una ponència allà mateix sobre l’educació i la poca que tenien elles. Més tard en esperar al moment de pagar per dir un “PER CERT, SÓC MESTRA”.
Després d’un anar i venir de propostes, va mirar-se al mirall, semblava que ja havia acabat la feina. “Merda, m’ha deixat sense serrell!”. És que la Petjada en el fons és una bleda. Se’n va anar a casa amb una bafarada de còmic al cap, d’aquelles que hi ha exclamacions, calaveres, estrelles negres i uns quants agrhhhh. Enfadada amb ella mateixa, amb l’artista de les tisores, i amb la Juani ignorant del costat.
Així que, decidida, es va plantar a la perruqueria. Una noia molt agradable li va rentar immediatament el cap amb un massatge d’aquells que fan que no et vingui de dos minuts més. Un cop ben net, una altra li va posar el pitet mentre escoltava les seves indicacions de tallat.
De cop, una clienta entrà amb el seu fill d’uns 14 anys. “Córtale el pelo que suda mucho” va exclamar. Mentre, la Petjada se la mirava a través del mirall i ironitzava mentalment amb el què acabava de sentir.
Li van rentar el cabell massa ràpid, és el què té tenir-lo curt! I dic massa, perquè el que havia començat com una tarda tranquil·la va acabar amb una contenció incontenible de respostes àcides i punyents, que ni la sessió de ioga va poder posar-hi solució.
-¡Que calor! Encima tengo que tenerlo en casa toda la tarde por la jornada intensiva esa. Es que hay que ver que vida se pegan los profesores. Encima, este viernes ya termina, porque resulta que la semana siguiente van los que tienen recuperación. ¿Qué culpa tenemos que haya niños tontos? Cada vez terminan antes. Su obligación es quedárselos hasta el último día. Que les pongan una película de vídeo. ¡Yo qué sé! ¿Pero que hago yo con el niño una semana? Claro, ahora paga canguro, luego el “casal d’estiu” y aquí todos chupando del bote.
La perruquera, que també deu patir d’incontinència verbal, no se li acudeix res més que afegir:
-Pues resulta que lo de la jornada intensiva es porque como los maestros van de colonias y hacen horas extras, se las compensan así.
-¡Coño! Pues que no vayan. Pero bueno, si es un trabajo vocacional tampoco les cuesta tanto, digo yo.
Per sort, ja tocava assecar i, amb el raspall entortolligat als cabells, les estirades, i l’escalfor, que no sabia si venia de l’emprenyada o de l’aparell, la conversa no es sentia tant. Primer respirava i pensava que era un tema recurrent d’aquells que tothom parla i ningú hi entén com el futbol i la política. Després pensava en fer una ponència allà mateix sobre l’educació i la poca que tenien elles. Més tard en esperar al moment de pagar per dir un “PER CERT, SÓC MESTRA”.
Després d’un anar i venir de propostes, va mirar-se al mirall, semblava que ja havia acabat la feina. “Merda, m’ha deixat sense serrell!”. És que la Petjada en el fons és una bleda. Se’n va anar a casa amb una bafarada de còmic al cap, d’aquelles que hi ha exclamacions, calaveres, estrelles negres i uns quants agrhhhh. Enfadada amb ella mateixa, amb l’artista de les tisores, i amb la Juani ignorant del costat.
3 comentarios:
Així surten els nens...
De totes maneres, si haguessis dit alguna cosa t'haurien sortit amb allò de "no va per tu, que segur que ets molt bona mestre, però és que...".
No s'adonen del trist que resulta que no siguin capaces d'aguantar el seu propi fill?
Amb aquest tipus de gent millor no parlar-hi, és una pèrdua de temps, no cal rebaixar-se el seu nivell.
Salut
vaig sortir atacada! en el fons sé que és millor ignorar comentaris sobretot depenent del tipus de gent que venen, però al mateix temps em fa mal pensar que una part important de la població opini així...
Publicar un comentario