L'adéu

Pensava que marxar sense fer soroll era una bona manera de no molestar. Com quan surts de puntetes de l'habitació esperant que qui descansa no es desperti sobressaltat. Però ara m'adono que si saps que no tornaràs, l'adéu passa a ser una fugida, i no és just per aquell qui ha compartit somnis o malsons amb tu. El mínim és donar una explicació convincent o no dels motius, si és que n'hi ha. Així que aquí em teniu per dir-vos que avui els meus peus s'enlairen, i deixen de deixar petjades.

Vaig començar a trepitjar els racons virtuals amb il·lusió i limitant-me poc, sota el nom de Petjada, la gran majoria de vosaltres, així és com em coneixeu, i ben bé sento que és un nom tan meu com el propi. Qui em coneix poc creu que sóc una persona segura, qui em coneix una mica sap que sóc reservada, qui em coneix una mica més sap que sóc propietaira de molts boirots, qui em coneix sap que sóc fràgil. I la Petjada, aquí, ha pogut ser totes les Petjades i cap al mateix temps, sense importar massa qui era el receptor, i segurament tampoc l'emissor, de tantes bajanades.

D'un temps cap aquí, però, els meus dits han deixat de poder plasmar la dansa entre la racionalitat i la irracionalitat, ulls que, sense mala fe, sé que llegeixen amb coneixement de causa, capaços de jutjar o analitzar (amb raó o sense) qualsevol paraula escrita.

Em sap greu, em sap greu no sentir-me capaç d'escriure més aquí, em sap greu decepcionar-vos, em sap greu si algú s'ofèn, em sap greu que em sàpiga greu.

Un petó molt fort, si les petjades s'enlairen, busqueu-les volant al cel.