Let's play the smiling game
M'agrada remenar el cul amb el Hokey-Pokey, no tinc ni mica de vergonya fent carotes quan explico històries, no m'importa parlar amb el titella mentre em miren expectants, la meva veu destaca per volum damunt de les altres cantant cançons, poso expressió de "què valent/a ets" quan m'ensenyen els mals, ric amb les cares de satisfacció dels meus companys de joc.
Doncs sí, què coi?! Sóc afortunada. Després del "hello, good afternoon" que millor que nens i nenes de cinc anys se't abracin a les cames amb ganes de començar, ni que sigui dos cops per setmana?
8 comentarios:
quina sort. A mi se m'enganxen a la iugular els comercials devoradors de productivitats. Jo vull ser un nen.
I tant que val la pena!!!!!!! ah per cert! m'encanta la cançó MClan que has triat!
Jo davant dels nens puc ser molt pallasso però davant d'adults em fa més vergonya.
Salut
estrip, alguns diuen que voler és poder.
reusenca, en el teu cas val molt més la pena!
jordi, jo d'adults on no hi ha confiança també tinc mooolta vergonya, amb nens i amics... pallassa!
és genial quan els infants se t'enganxen a les cames, quan t'abracen per darrere!
Doncs sí!
És el privilegi de tenir una feina on els treballadors t’esperen amb emoció (mai continguda), el reben sempre com la primera vegada, et regalen els tresors dels seus secrets sense cap vergonya i et fan sentir, dia rere dia, el vertigen de sentir-te estimat.
Sssshhh no ho diguis gaire fort, que ja me'ls veig tots de cap a les escoles! ;)
Publicar un comentario