L'adéu

Pensava que marxar sense fer soroll era una bona manera de no molestar. Com quan surts de puntetes de l'habitació esperant que qui descansa no es desperti sobressaltat. Però ara m'adono que si saps que no tornaràs, l'adéu passa a ser una fugida, i no és just per aquell qui ha compartit somnis o malsons amb tu. El mínim és donar una explicació convincent o no dels motius, si és que n'hi ha. Així que aquí em teniu per dir-vos que avui els meus peus s'enlairen, i deixen de deixar petjades.

Vaig començar a trepitjar els racons virtuals amb il·lusió i limitant-me poc, sota el nom de Petjada, la gran majoria de vosaltres, així és com em coneixeu, i ben bé sento que és un nom tan meu com el propi. Qui em coneix poc creu que sóc una persona segura, qui em coneix una mica sap que sóc reservada, qui em coneix una mica més sap que sóc propietaira de molts boirots, qui em coneix sap que sóc fràgil. I la Petjada, aquí, ha pogut ser totes les Petjades i cap al mateix temps, sense importar massa qui era el receptor, i segurament tampoc l'emissor, de tantes bajanades.

D'un temps cap aquí, però, els meus dits han deixat de poder plasmar la dansa entre la racionalitat i la irracionalitat, ulls que, sense mala fe, sé que llegeixen amb coneixement de causa, capaços de jutjar o analitzar (amb raó o sense) qualsevol paraula escrita.

Em sap greu, em sap greu no sentir-me capaç d'escriure més aquí, em sap greu decepcionar-vos, em sap greu si algú s'ofèn, em sap greu que em sàpiga greu.

Un petó molt fort, si les petjades s'enlairen, busqueu-les volant al cel.

Shhh...

Res més a dir.

Voler és sempre poder?

Vol però no pot. Un cop de peu ben fort. Imaginari, però no per això amb menys ràbia. Impuls que pretén fer volar tota la merda allà on la vista no arriba. Espira amb les mateixes ganes. Quan desapreta els ulls confiant amb la neteja feta, cau sobre els seus genolls mentre gemega amb desesperació. Les pulsacions tornen a incrementar, l'opressió del pit no deixa que continui. Vol però no pot.

Sabré que ets aquí

Besa'm amb la mirada i abraça'm amb el somriure.
Escolta les meves passes i, si algun dia veus que el meu horitzó es converteix en paret, xiula.

T'importa el meu color?

Si la nostra ànima es posa les pintures de guerra, aquella lluita que cal combatre amb paraules educades, respecte, seny, tolerància, unió i saviesa, potser algun dia, la victòria sigui d'aquells que volem que un món millor no sigui una utopia.

Al pis de dalt

Els grans, és una altra història. Tot i que algun encara té la inèrcia d'enganxar-se com una paparra, o remenar-te la roba o complements que els fan gràcia, l'autonomia pròpia de l'edat fa que les rebudes no siguin tan efusives.
Els hàbits de treball, d'estudi, d'organització, i la presentació de tasques deixa poc marge, però una picada d'ull, bromes, ironies, pessigolles i unes quantes pallassades de les bones també cauen.
Es fan personetes i van perdent innocència per guanyar en picardia. Això no vol dir que no t'expliquin les mil una aventures i t’apreciïn no només com a mestre/a, també com a persona, que per mi esdevé molt més especial. És tan reconfortant rebre els seus correus electrònics i les seves visites inesperades a l'escola anys després d'haver deixat la primària!
Els nens, però, afortunadament, són nens. "No és anglesa, que és tutora de 5è B, he sentit com parla català amb ells", i s'esforcen a saludar-me per si un moment em despisto i els contesto amb un "Hola, bon dia".

Let's play the smiling game

M'agrada remenar el cul amb el Hokey-Pokey, no tinc ni mica de vergonya fent carotes quan explico històries, no m'importa parlar amb el titella mentre em miren expectants, la meva veu destaca per volum damunt de les altres cantant cançons, poso expressió de "què valent/a ets" quan m'ensenyen els mals, ric amb les cares de satisfacció dels meus companys de joc.

Doncs sí, què coi?! Sóc afortunada. Després del "hello, good afternoon" que millor que nens i nenes de cinc anys se't abracin a les cames amb ganes de començar, ni que sigui dos cops per setmana?