Petjades que no s'esborren

L'adéu

2007-11-03T14:41:00.000+01:00

Pensava que marxar sense fer soroll era una bona manera de no molestar. Com quan surts de puntetes de l'habitació esperant que qui descansa no es desperti sobressaltat. Però ara m'adono que si saps que no tornaràs, l'adéu passa a ser una fugida, i no és just per aquell qui ha compartit somnis o malsons amb tu. El mínim és donar una explicació convincent o no dels motius, si és que n'hi ha. Així que aquí em teniu per dir-vos que avui els meus peus s'enlairen, i deixen de deixar petjades.

Vaig començar a trepitjar els racons virtuals amb il·lusió i limitant-me poc, sota el nom de Petjada, la gran majoria de vosaltres, així és com em coneixeu, i ben bé sento que és un nom tan meu com el propi. Qui em coneix poc creu que sóc una persona segura, qui em coneix una mica sap que sóc reservada, qui em coneix una mica més sap que sóc propietaira de molts boirots, qui em coneix sap que sóc fràgil. I la Petjada, aquí, ha pogut ser totes les Petjades i cap al mateix temps, sense importar massa qui era el receptor, i segurament tampoc l'emissor, de tantes bajanades.

D'un temps cap aquí, però, els meus dits han deixat de poder plasmar la dansa entre la racionalitat i la irracionalitat, ulls que, sense mala fe, sé que llegeixen amb coneixement de causa, capaços de jutjar o analitzar (amb raó o sense) qualsevol paraula escrita.

Em sap greu, em sap greu no sentir-me capaç d'escriure més aquí, em sap greu decepcionar-vos, em sap greu si algú s'ofèn, em sap greu que em sàpiga greu.

Un petó molt fort, si les petjades s'enlairen, busqueu-les volant al cel.

Shhh...

2007-11-01T11:53:00.000+01:00

Res més a dir.

Voler és sempre poder?

2007-10-30T22:08:00.000+01:00

Vol però no pot. Un cop de peu ben fort. Imaginari, però no per això amb menys ràbia. Impuls que pretén fer volar tota la merda allà on la vista no arriba. Espira amb les mateixes ganes. Quan desapreta els ulls confiant amb la neteja feta, cau sobre els seus genolls mentre gemega amb desesperació. Les pulsacions tornen a incrementar, l'opressió del pit no deixa que continui. Vol però no pot.

Sabré que ets aquí

2007-10-28T19:57:00.000+01:00

Besa'm amb la mirada i abraça'm amb el somriure.
Escolta les meves passes i, si algun dia veus que el meu horitzó es converteix en paret, xiula.

T'importa el meu color?

2007-10-25T19:37:00.000+02:00

Si la nostra ànima es posa les pintures de guerra, aquella lluita que cal combatre amb paraules educades, respecte, seny, tolerància, unió i saviesa, potser algun dia, la victòria sigui d'aquells que volem que un món millor no sigui una utopia.

Al pis de dalt

2007-10-24T21:08:00.000+02:00

Els grans, és una altra història. Tot i que algun encara té la inèrcia d'enganxar-se com una paparra, o remenar-te la roba o complements que els fan gràcia, l'autonomia pròpia de l'edat fa que les rebudes no siguin tan efusives.
Els hàbits de treball, d'estudi, d'organització, i la presentació de tasques deixa poc marge, però una picada d'ull, bromes, ironies, pessigolles i unes quantes pallassades de les bones també cauen.
Es fan personetes i van perdent innocència per guanyar en picardia. Això no vol dir que no t'expliquin les mil una aventures i t’apreciïn no només com a mestre/a, també com a persona, que per mi esdevé molt més especial. És tan reconfortant rebre els seus correus electrònics i les seves visites inesperades a l'escola anys després d'haver deixat la primària!
Els nens, però, afortunadament, són nens. "No és anglesa, que és tutora de 5è B, he sentit com parla català amb ells", i s'esforcen a saludar-me per si un moment em despisto i els contesto amb un "Hola, bon dia".

Let's play the smiling game

2007-10-22T19:43:00.000+02:00

M'agrada remenar el cul amb el Hokey-Pokey, no tinc ni mica de vergonya fent carotes quan explico històries, no m'importa parlar amb el titella mentre em miren expectants, la meva veu destaca per volum damunt de les altres cantant cançons, poso expressió de "què valent/a ets" quan m'ensenyen els mals, ric amb les cares de satisfacció dels meus companys de joc.

Doncs sí, què coi?! Sóc afortunada. Després del "hello, good afternoon" que millor que nens i nenes de cinc anys se't abracin a les cames amb ganes de començar, ni que sigui dos cops per setmana?

La llengua només mor on la maten

2007-10-21T11:48:00.000+02:00

Passejo pels carrers llambordats del poble amb títol de ciutat. Des que no hi visc, la població ha augmentat la paleta de colors, de llengües i de cultures. I el que els habitants miren pessimistes de reüll, jo ara miro optimista amb un somriure.

Dos nens marroquins (o això em sembla a primer cop de vista) passegen per la vorera en la que estic, perquè sí senyors, aquí els nens encara poden passejar sols. Veig des de lluny com es van apropant, mantenent una conversa. Ens creuem, anem en direccions contràries. No puc evitar parar l'orella. I corroboro el què pensava. Parlen en català, amb dialecte occidental, per a ser més precisos. No és el primer cop que aquí coincideixo amb infants que tots consideraríem estrangers jugant i expressant-se entre ells amb la llengua que creiem tan nostra.

M'enorgulleix pensar que a les escoles la feina s'està fent ben feta, que els programes d'acollida funcionen, que la gent no canvia al castellà perquè els entenguin, que hi ha un interès mutu per comunicar-se amb la llengua que aquí encara és majoritària. És inevitable pensar, però, els motius pels quals a les comarques barcelonines no passa el mateix on l'entorn fa que el català no es vegi com una necessitat real.

Endinsada en els meus pensaments, fantasiejo en veure algun dia el Telenotícies Nit amb una presentadora que es digui Fahima (nom amb el significat de intel·ligent i conciliadora) explicant què passa pel món, està clar, en lleidatà.

Estar amb qui et fa ser, pot fer que aquest deixi de ser

2007-10-18T20:22:00.000+02:00

L'ombra trenca les cadenes, agafa impuls i s'eleva. L'ens l'intenta atrapar, però malgrat els esforços se li escórre entre els dits. Escapadíssa i fosca, talment de crepuscle. Cansada de mantenir-se subjecta a un cos que la fa malviure arrossegant-se per bassals i paviment brut.

Vola lliure cap a la llum que la fa ser.

Comunicant-nos

2007-10-14T19:58:00.000+02:00

Per fi ens hem decidit, ja penja de la paret, i quin goig que hi fa!

Això és art, no les taques que faig jo!

El títol? Comunicació. Doncs això, ja queda tot dit.

Desconeguda

2007-10-12T16:59:00.000+02:00

Hi ha tantes coses que no saps de mi, n'hi ha tantes que no vols saber, hi ha tantes coses que no vull que sàpigues, n'hi ha tantes que et dic i no entens, hi ha tantes coses que creus que són, i no són...

Una de mil

2007-10-10T19:06:00.000+02:00

-Estàs bé?

-Crec que no.

-Hi ha solució?

-No ho tinc clar.

-Vols que n'hi hagi?

-Ja no sé que vull.

-Hi ha alguna cosa de la que no dubtis?

-No.

Ja no recordo quan era jo

2007-10-08T20:11:00.000+02:00

Abans baixava lliure pel riu, amb força alguns cops i amb calma altres.

Un dia la claror de l’astre rei em conquistava amb la seva lluentor, m’alterava i em duia entre llits de cotó fluix que l’aire bressava. Recorria, confortable, indrets màgics a vista d’ocell.
Quan el cel s’enfadava, ho feia amb tanta fúria que la seva negror tenyia les flassades, i els seus laments feia ressonar arreu. Els esclats de llum foradaven el jaç i aleshores, la caiguda lliure i el canvi eren inevitables. El fred de la velocitat vaticinava la batzegada. I ara, ja no recordo quan era jo.

Lligat de mots

2007-10-07T13:34:00.000+02:00

Mots orfes de llar, busquen uns llavis per poder passejar-se entre els xiuxiueigs. O potser una ploma o un teclat per notar com uns dits els acaronen. Però, si us plau, no els fem captius.

Això no és lo meu

2007-10-04T20:11:00.001+02:00

Recordo quan vaig haver de parlar per primer cop davant d'un grup nombrós de persones. Va ser fa uns quants anys fent les conclusions d'un congrés sobre violència de gènere, davant d'un centenar de personalitats enteses en el tema. Al acabar, aquells qui m'havien enredat en el que va ser un mal tràngol per mi, em felicitaven i parlaven de la seguretat de la meva expressió. Si jo sentia les palpitacions com tambors, les galtes enceses, la llengua seca i les mans humides, com era possible que semblés segura?

Ahir va quedar ja feta la reunió de pares. I sembla mentida! però encara em poso nerviosa davant les xerrades. No parlo de física quàntica, són temes que domino, que sé, que m'apassionen... i el meu cos continua reaccionant igual. Abans de començar em queixo de la calor, de les poques ganes de parlar, de qui em manava a mi ser un altre cop tutora, de que jo a qui sé parlar són als nens i no als pares... Quan vec que tots tenen tan poques ganes com jo d'explicar res, deixo de marranejar.

"Ho has fet molt bé i molt segura, com cada any" em diuen els companys. No hi estic d'acord. Sentiré que ho faig bé quan em senti bé fent-ho, que serà... mai?

Aquest matí, un cop fetes les preguntes de la resta de companys (és el que sempre fem en aquests casos), havia deixat de pensar-hi. Abans del pati, s'apropa una alumna meva de l'altre cinquè i em diu:-"Teacher, my mum says que li vas caure very simpàtica a la reunietion!". És aleshores quan em ve un tema més important al cap: han d'aprendre a fer frases com cal!

Camino com vull

2007-10-03T22:54:00.000+02:00

Per què he de picar de peus amb els talons si només vull passar de puntetes?

Estem en aquest punt?

2007-09-30T19:16:00.000+02:00

Hi ha un punt en que la fredor es converteix en gel i l’escalfor és un record confús. El temps d’espera del caliu esdevé massa llarg, és aleshores quan la impaciència guanya el pols. Una sensació gèlida recorre allò que antany tenia vida. D’aquí al son etern hi ha un pas.

Acabaré fent Clil sense projecte

2007-09-28T21:48:00.000+02:00

Mentre els alumnes de la meva tutoria contesten unes preguntes senzilletes que acabo de manar, aprofito, que no hi ha dubtes, per a corregir algunes llibretes d'anglès que tinc damunt la taula. Vaig pensant en com han arribat a descansar i desconectar els de sisè durant les vacances, perquè el seu nivell hagi baixat tant.

Sembla que van acabant la feina encomanada, i toca corregir.

-Ok, have you finished? Can we check the answers? Let's start with the first exercise. Sílvia, can you read, please?

Els alumnes de cinquè em miren amb cara de sorpresa. La nena en qüestió, no sap com m'ha de contestar. Jo no entenc què passa, i ningú diu res tot i tenir la boca oberta. Fins que se sent una exclamació:

-Petjada! que ara estem a Socials!

Després d'uns segons per a reaccionar i un Upps! penso que no es pot anar tot el dia com el cul d'en Jaumet. Demano disculpes, explico que sóc el millor exemple de que no es poden fer dues coses alhora. Ells hi estan d'acord i ens posem tots a riure com ximples.

*CLIL

Qüestió de colors

2007-09-27T23:14:00.000+02:00

Necessito el verd, però ho vec negre.

Vols que et digui el que penso?

2007-09-26T19:41:00.000+02:00

Em mires insegur buscant respostes que jo no et puc donar. Vius deixant-te endur per la corrent, esperant que una branca t'aturi. Em demanes que t'indiqui el camí i et gires d'esquena. Et justifiques en cada acte intentant-me convèncer. Divagues entre mots guarnits per decorar les teves mancances.

Vols que et digui què penso?

Penso que hi ha qüestions que has de respondre tu mateix; que has d'estirar el braç per agafar-te al que calgui encara que després resulti que no era un bon suport; que has de buscar el camí tot i que potser no et porti on vols; que no cal que em vulguis fer creure el que ni tu mateix creus; que has de parlar menys i actuar més.

Pobre minino o massa alcohol?

2007-09-23T20:03:00.000+02:00

Nits de festa amb dosi preocupant de bajanades innocents, al marge de la lletra.

"Es el juego del gato y el ratón

tus mejores años clandestinidad

no es muy difícil claudicar

esto empieza a ser un laberinto

¿Donde está la salida?

Estás asustado, tu vida va en ello pero alguien debe tirar de gatillo."

Barricada.

Si tingués prou forces ho faria, però no és el cas

2007-09-21T18:43:00.000+02:00

Idioteses

2007-09-18T21:56:00.000+02:00

Quan ja el tinc, em cremo,

i el deixo anar.

Cel o terra?

2007-09-16T20:25:00.000+02:00

Estiro bé els braços, els talons pugen, i les puntes dels dits dels peus fan força perquè no caigui, però no puc acariciar el cel des d'aquí.

Faig un salt ben alt i aleshores m'adono que com més m'esforço a tocar el cel, menys toco de peus a terra.

Perdona

2007-09-12T22:42:00.000+02:00

Perdona si et fan ràbia els meus silencis, si et molesten els meus mots, si és impossible entendre què penso, si hi ha temes que evito, si prefereixo allunyar-me, si pateixo amb el què em dius, si busco un perdó que encara no trobo quan demano el següent.

Caòtica Anna, caòtica jo

2007-09-11T21:59:00.000+02:00

"La muerte no es vaciar, es llenar"

Teatrejant

2007-09-10T17:30:00.000+02:00

Com cada any, cita obligada a la Fira del Teatre de Tàrrega. On les companyies teatrals troben al carrer espectadors delirosos d'espectacle. Rialles, boques obertes, ganes de participar, rotllanes al terra, aplaudiments, malabars... mai em decep.

Aquest any, a més, m'han fet ballar. Un grup itinerant, que prometo buscar-ne el nom, han fet que els assistents gaudíssim d'allò més a so de guitarra. Enhorabona nois!

*"Lo prometido es deuda", es tracta de l’espectacle itinerant La fanfare électrique de la Compagnie Midi.

Fast shopping

2007-09-06T23:13:00.000+02:00

Són quarts de nou, se m'ha fet tard, com sempre. Surto corrent de casa per adquirir quatre coses bàsiques al súper abans que tanquin.

Agafo un dels cistells verds de la pila, vaig directa a la secció de làctics agafo la llet i el formatge, en el passadís del costat m'aturo el mínim per poder agafar el pa, i dos més enllà l'aigua. El meu criteri per triar entre tantes marques: sempre el producte més barat o el que caduqui més tard.

Diuen que les compres diuen molt del comprador, jo no sé que diu la meva de mi, però el que si sé és que estic feta una experta comprant a tota velocitat! de fet no entenc aquella gent que perd el temps passejant entre les prestatgeries metàl·liques plenes de coses.Malauradament, un cop a la fila de la caixa, la rapidesa perd el seu sentìt; però com que la conducta humana m'intriga i em diverteix, és un bon moment per guaitar als individus.

Avui la senyora del meu davant duia cinc ampolles de vi negre. "Potser fa una festa" he pensat, però després he vist una ampolla petita d'aigua.

-El agua también es suya?

-Sí, pero cuanto vale?

-18 céntimos.

-Vale, entonces sí.

No seria políticament correcte explicar què he pensat, us deixo pas per a la interpretació lliure.

Ben mirat, m'agrades!

2007-09-03T17:57:00.000+02:00

M'agrada el tacte de la teva pell als meus llavis.
M'agrada trobar-me les teves notes d'amor escampades per casa.
M'agrada sentir la teva olor al meu cos.
M'agrada veure't d'amagat com ruixes l'habitació amb la teva colònia perquè sembli que encara hi ets quan te'n vas.
M'agrada com frunzeixes les celles al rumiar i al dir coses serioses.
M'agrada riure de les teves postures davant la càmera.
M'agrada endevinar quasi sempre el què penses.
M'agrada quan fas ximpleries per fer-me riure.
M'agraden els teus ulls quan em dius que m'estimes.
M'agraden els teu bombardejos de petons i com els escampes bufant amb els dits.
M'agrada sentir els teus "Bona nit".
Ben mirat, m'agrades, mira, vés, què et penses?

Ni cinc minuts

2007-09-02T20:31:00.000+02:00

Això s'acaba, i ara que ho tinc a sobre, ben mirat, no vull que s'acabi, tot i que sé del cert que inevitablement ha de passar. M'és igual el què digueu, em falten dies.

És com quan el despertador sona estrident exigint que et llevis. "Cinc minuts més" dic, i sovint, el pobre ingenu, acaba cedint. Aleshores entra en acció la consciència que és la que m'estira de l'orella i convincent m'encara cap a la dutxa, i ja no hi ha cinc minuts que valguin.

I si provo de picar de peus damunt el llit i fer una rebequeria? I si m'amago per tal que no em trobin? I si poso el termòmetre a la làmpara i faig cara d'estar pioca?... Per les vostres cares desaprovants, ja vec que no hi tinc res a fer.

En fi, quin remei! em tot lo bufona que es pot estar donades les circumstàncies, i com quan era alumna, prepararé la bossa amb l'estoig i la llibreta, lluiré un dels meus millors somriures i saludaré als companys amb un: "Que tal les vacances?"

Si el què volem sentir no és el què ens diuen

2007-08-31T10:02:00.000+02:00

De tornada

2007-08-28T23:55:00.000+02:00

Troballes que fascinen els sentits.
Ulls que miren i protegeixen amagats o exposats.
Racons polsosos de resguard entre la roca.

Quan puc tornar a la terra del color del cel?
Una història canviant que enforteix i amotlla.
Indrets per a explorar.
Aire entre dos mons sota un sol amb molta força.

Petjada en destí a...

2007-08-19T10:31:00.000+02:00

Doncs sí, us torno a permetre una setmana de descans de mi i de les meves ximpleries, m'he apiadat de vosaltres, que em llegiu com si d'una penitència es tractés.

Demà volo en direcció a la fotografia, espero caure al lloc indicat i no punxar-me el cul amb un minaret, espero no fondrem dins les sandàlies, i sobretot, que hi sigueu a la tornada!

Quin cartell de Gràcia et fa més gràcia?

2007-08-17T17:25:00.000+02:00

Mirant el programa, per a gaudir de les festes de Gràcia aquesta nit, m'he quedat badant davant els cartells que podeu trobar aquí. Tots tenen el seu què, no sabria pas amb quin quedar-me.

El que sí tinc clar és que avui toca passar-ho bé!

¿Arte? ¿Qué es arte?

2007-08-15T22:15:00.000+02:00

"Besarte es arte..."

Suma y sigue

2007-08-14T11:20:00.000+02:00

Un cop més toca allò de bufar les espelmes, el nombre creix, i l'arsenal de cera encesa fa que el pastís es vegi petit sota seu. La bufera s'acaba a mig camí, mentre els convidats bramen allò de que si no les apago de cop m'oblidi del desig. Assentada davant seu, veient les seves cares d'il·lusió penso: Merda, em faig vella.

Envellint

2007-08-11T15:10:00.000+02:00

He sentit i llegit queixes d'aquest anunci, sóc la única persona a qui li agrada? Potser si l'empresa anunciant enlloc de ser una multinacional americana, com la que és, hagués estat una altra otro gallo cantaría, digueu-me heretge.

No sé si és perquè aviat n'afegiré un més, o perquè estic patint una crisi existencial, no deixo de buscar qualsevol cosa que em recordi els meus anys mozos, com anireu veient a l'apartat de "Avui l'elecció és", espero no cansar-vos.

Però ho he de reconèixer: em sé de pe a pa cançons intro de dibuixos animats que els meus alumnes no han vist mai, he dut genolleres, colzeres i ombreres, mirava l'Un Dos Tres per veure si sortia la Ruperta, grabava video-clips de l'Sputnik, jugava a marsssianitos amb el meu cosí, suava dins un R-4 verd i després una Transit on hi encabiem tota la família, mirava Eurovisión amb l'esperança que algun cop els espanyolitos guanyessin...

No sé si som gent forta i amb capacitat de ser feliços com diuen, però ara que em comencen a tractar de vostè... per què deixar d'utilitzar la paraula GUAY?

Nit de nostalgia

2007-08-08T09:52:00.000+02:00

Nua damunt el llit amb la llibreta en mà, escoltava el silenci, perquè la capital a l'agost s'atura i al meu carrer és fàcil sentir el no-so.
La calma es va trencar de cop. El murmuri de la pluja em va fer somriure vaig corre a pujar la persiana i a obrir la finestra. Em vaig tapar amb la manta del sofà i em vaig quedar allà, a la punta del llit, mirant com les gotes picaven l’asfalt. Vaig perdre la noció del temps.
Mica en mica em vaig anar arraulint fins acabar estirada de nou, necessitava adormir-me amb aquella melodia, que just ara feia un any vaig sentir cada vesprada durant un mes. Quan em posava la jaqueta i sortia al porxo a fer-la petar mentre les granotes saltaven de bassal a bassal, i més tard, a l'habitació sentia com les gotes xocaven amb la claraboia. Mai, he dormit millor. Sabia que, l'endemà, el sol naixia amb força i al final del dia l'aigua tornaria a netejar els seus problemes per emprendre de nou la vida el dia següent.

Darrera però lluny

2007-08-07T20:50:00.000+02:00

Darrera la finestra el temps s'escapa per l'escletxa, i jo amb ell.

Enlairant-me

2007-08-06T19:52:00.000+02:00

Inesperadament, se m'endu creuant els núvols i trons amb rapidesa.
L'aire xafogós de la ciutat des de les alçades se sent més fresc i respirable. Em deixo portar per les sensacions.
Tot d'una, caic. El terra és moll i dur.

Carta al passat

2007-08-02T17:20:00.000+02:00

Ja vec que jo he tardat més a poder tornar-hi que tu, però realment és per tornar-hi un i un altre cop. Vam patir, sí, degut a les circumstàncies, que realment no ens van acompanyar gens, no pas a la teva companyia com creus, però desgràciadament, massa sovint les coses es barregen.

Com bé dius, l'experiència canvia la percepció de les coses, i encara que en essència continuem essent els mateixos també ens canvia a nosaltres, i sort n'hi ha! O no! perquè de fet, no sé si he canviat en tots els aspectes cap a bé o si he canviat tant com m'hagués agradat. Però en fi, la vida és un aprenentatge continu i l'unic que podem fer és anar entomant els cops com bonament es pot i buscar nous camins que ens facin una mica més feliços, i si es fa bé o malament, només se sap amb el temps que diuen que ho posa tot al seu lloc. Els errors hi són, però mai venen d'una sola direcció, per tant el que hem de fer és tancar-los amb clau al calaix dels records, el meu perdó el tenies des del primer dia, ara el que cal és perdonar-nos a nosaltres mateixos, que prou complicat és.

Jo també he creat històries mentals de la nostra vida, sobretot en els moments més difícils, que n'hi ha hagut, i molts, però ara, tot i els alts i baixos, crec que la meva vida s'aproxima a allò que havia volgut. A nivell professional, estic segura i contenta de la feina que faig, els nens i pares em valoren, vaig aprenent dia a dia i aplicant coses noves. A nivell personal, sempre m'ha costat més estar satisfeta, segurament per allò que diuen dels qui pensen massa, però puc dir que he complert somnis que m'han enriquit com a persona, he guanyat en amistats de veritat que m'han ajudat i m'estan ajudant molt, en seguretat, he après a viure el present sense preocupar-me tant del que vindrà, tinc aficions que m'omplen i sobretot, hi ha gent que m'estima a pesar de ser com sóc.

Què més es pot demanar? Doncs per demanar que no quedi, demano que continuis amb la felicitat que un dia et vaig prendre inconscientment i que per sort has recuperat en els seus braços, i no dubtis, jo, que també vaig fer bocins la meva, intento fer el mateix.

Un petó des del present.

On les llàgrimes es confonen amb la pluja

2007-07-24T11:30:00.000+02:00

Us deixo descansar uns dies de mi...

Mentre, jo retorno a la ciutat que em va donar i prendre.

Cuideu-vos i sigueu bons!

Pessigolles creatives

2007-07-24T10:50:00.000+02:00

El blanc i la creació s'atrauen i es repel·leixen.

Que difícil és començar a pintar, que difícil és començar a escriure.

El blanc del llenç i de la llibreta, però, necessiten ser acariciats amb sentiments.

Davant això, no hi ha temps a perdre, escamparé el pessigolleig de la pintura i les paraules.

Olor a casa

2007-07-20T18:36:00.000+02:00

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria. Salvador ESPRIU

"Saionara" secre

2007-07-20T17:58:00.000+02:00

Un dia més i podré dir que s'ha acabat el meu càrrec de secretària del tribunal. Estic contenta. Perquè s'ha acabat? Sí, d'això també, però sobretot de com han anat les coses a pesar de tot. I gràcies en gran part als companys amb els que ens hem dut la mar de bé compartint moments crítics, criteris semblants, ironies, i rialles.

He viscut una experiència que tot i pertànyer al meu món, queda anys llum del què faig a l'escola. La meva professió demana empatia, i he descobert que me'n sobra, perquè us asseguro que he viscut els nervis, tremolors, suors, tartamudejos, oblits, i plors de cadascun del opositors, independentment si ho feien bé o no tan bé.

L'altra descoberta és de la meva mala tolerància a la feina mal feta, a un sistema que pretén afavorir a uns que no tenen perquè ser els millors, a programacions poc treballades o copiades, a un anglès que ha de ser model nedant en la precarietat.

Felicitats sinceres a tots aquells que heu aprovat, recordeu que l'esforç no s'acaba aquí.
Ànims per aquells que no han conseguit superar l'oposició, heu de tenir clar que això no significa haver de llençar la tovallola, vint o quaranta minuts per demostrar si sou bons mestres, sabem tots que no és suficient, i qui realment ho saben són els vostres alumnes.

Educació vital

2007-07-20T00:22:00.000+02:00

Quan tot i saber que hi ha una escapatòria, gires i gires sense agafar la sortida,

potser és moment de fer una parada i

reflexionar on cal, es vol, o es necessita

anar.

Detallets de camí a l'alegria

2007-07-19T10:25:00.000+02:00

l'olor als llençols nets

la xocolata

el perfum de la meva terra

veure com plou assentada a la finestra

l'airet del matí

l'olor del cafè

que a la ràdio posin una cançó que m'agrada

sentir caçons que han significat alguna cosa en la meva vida

descobrir l'arc de santmartí

els petons inesperats

que valorin el què faig

trepitjar fulles seques

que em toqui el vent a la cara

mirar els núvols

estar als núvols

les abraçades

el color verd

millorar el què faig

que em passegin amb moto, cotxe o quad

caminar per la platja a l'hivern

contemplar quadres que m'agradin

conèixer llocs nous

tornar al llit els diumenges al matí amb la persiana pujada

bufar els "angelets"

sentir riallades dels nens

l'olor de la seva colònia

ballar quan ningú em veu

plorar quan em cal

que pensin en mi

donar-me petits capricis

veure com neva

sentir que m'estimen

pensar en el què m'agrada

Transparència opaca

2007-07-18T18:40:00.000+02:00

Rau tancada en la capsa de vidre creada per ella a la seva mesura. Amb poca mobilitat, sempre amb el mateix angle de visió. Però segura de que si algú l'intenta ajudar des de fora les porcions de cristall li causaran ferides. Així que continua captiva en el seu món, veient només allò que vol veure i ignorant que l'aire se li acaba.

D'on venen doncs les ferides?

Des d'allà dalt però tan abaix

2007-07-17T17:46:00.000+02:00

Rera els aires de prepotència, sota la mirada altiva, amagada entre la seguretat, entremig de les explicacions de manual... encara rau en un racó la poca autoestima, la vergonya, la inseguretat, i la por al fracàs.

Jooo (de jolines) a mi m'agrada!

2007-07-15T19:44:00.000+02:00

Tinc un gust musical variat, i per a alguns de qualitat discutible. Avui parlant d'una cantant...

Petjada: -És el seu unic disc, crec.

Sr. Anònim, seriós: -A la cara A de la cinta canta i a la B demana perdó?

Ja queda menys

2007-07-12T20:15:00.000+02:00

Ja queda menys.

Tanco la porta amb un cop de cul, tinc les mans massa ocupades.
Deixo les claus al moble del rebedor com puc.
Amuntego les bosses del súper al marbre de la cuina.
Obro armaris i nevera, i ho organitzo sense encantar-me.
Llenço la roba damunt el llit, em trec les sabates i em poso còmoda.
Vaig al bany, em refresco, i respiro.

Mmm... Què bé s'està a casa!

Ja queda menys.

Tinc ganes de començar el curs

2007-07-11T19:43:00.000+02:00

No, no m'he tornat boja. De fet, sempre ho he estat.

No, no enyoro als nens. No sentir-los aquests dies ha estat un descans per al meu cap (de bon rotllo, eh?)

No, tampoc enyoro als mestres. Farem un bis en la mateixa reflexió dels nens.

No, no m'estic avorrint. Amb això del tribunal d'opos no tinc ni temps per a l'avorriment, si més no un cop arribo a casa (per cert, és tema de post).

Resulta que durant el curs vaig de bòlit, les hores que tenim a l'escola no són suficients per a preparar activitats diferents a les tradicionals, i sincerament, quan arribo als vespres, estic tan cansada que ja faig prou si corregeixo, o preparo fitxes senzilles. Així que estic aprofitant el juliol per a preparar material i pensar en nous projectes engrescadors.

Alguns em diuen massoca, però de moment em serveix per a motivar-me de cara al curs que ve.

Un secret: és que jo amb aquestes coses gaudeixo tant o més que els meus nens!

2007-07-10T21:32:00.000+02:00

Com deia en Tonucci,

tot sempre millor amb ulls de nen!

Que sigui cert

2007-07-08T19:28:00.000+02:00

Tontament adorable

2007-07-05T18:32:00.000+02:00

-Tonto!

-Tonto seria si no volgués estar amb tu...

Pupa

2007-07-04T20:30:00.000+02:00

Auuuuuuuuuuuuu...

Xiuxiueig

2007-07-04T20:11:00.000+02:00

Et regalo les onades perquè dansis.

Et regalo els núvols perquè hi descansis.

Et regalo els meus batecs perquè sentis.

Sentiments relatius

2007-07-03T20:51:00.000+02:00

Li va regalar una cadena amb un penjoll. La meitat d’un cor, senyal de l’amor que compartien, assegurava.

Falses esperances. Fals amor.

Aquella peça que li rodejava el coll no era res més que la imatge de les seves mans, que l’apretaven amb força, i del cor que ell s’havia encarregat de trocejar.

...Neda fins la superfície i busca solucions

2007-07-02T00:49:00.000+02:00

Quan els camins no porten enlloc

2007-07-02T00:16:00.000+02:00

Quan la realitat es converteix en dubte

2007-07-01T20:29:00.000+02:00

Quan el què vols és deixar-te caure

2007-06-30T10:33:00.000+02:00

Zapateao

2007-06-28T18:53:00.000+02:00

Des de fa un cert temps jeuen en molts aparadors unes sabates molt còmodes per a alguns i massa extravagants per a altres.

De colors llampants, de formes arrodonides, i plenes de forats semblen riure's dels vianants. Són les anomenades Crocs, segur que no us han passat desapercebudes.

Només els més agosarats gosen comprar-les, i evidentment, dur-les.

La moda és la moda, però crec que hi ha modes que, continuo pensant, millor no seguir.

Show must go on

2007-06-24T20:13:00.000+02:00

Amb l'emblema republicà enlloc de crucifix i amb el teu record entre les mans, s'acomiada mentre el ploreu.

Quan a les partides d'escacs és mor el rei, s'acaba la partida. Però la vida, tot i que a vegades ho sembli, no és un joc, i ara com deia en Freddy: Show must go on.

Nit de llum

2007-06-23T22:50:00.000+02:00

Remember when....

2007-06-19T22:27:00.001+02:00

Ordenant un calaix de l'aula d'anglès, trec una pila de cassettes.

I de fons sento: Ala mira!

Tan vella sóc o és que les coses han canviat molt?

Prefereixo quedar-me amb la part del darrera de l'"o".

Per curiositat, quin va ser el vostre primer cassette?

Els meus ganàpies se'n van

2007-06-19T18:34:00.000+02:00

Dos dies i els meus ganàpies ja se'n van.
Se senten grans i de fet, són els grans de l'escola, però això de grans és un dir.
Aprofiten les poques estones que els queden a l'escola, que els ha vist créixer, per fer-la petar, per riure i explicar-se secrets d'amagatotis durant les classes pensant que no els veiem.
Els àlbums ja estan pràcticament enllestits, m'ajuden a despenjar les feines amb les que hem anat decorant les parets.
Amb un moment estan mobilitzats i la classe comença a agafar un ambient estrany. Ells també ho noten. Les parets nues ens fan veure a tots que això ja s'acaba.

No ho tinc tan clar

2007-06-16T02:54:00.000+02:00

El JordiJordi m'ha fet la proposta de buscar una imatge que englobi el lema: "La blogsfera és de tots".

He fet un remix dels meus i aquest ha estat el resultat.

De totes maneres no vec clar que sigui de tots, així que m'he permés el luxe d'afegir-hi el "o no".

Penedint-me de no haver parlat

2007-06-14T00:03:00.000+02:00

La Petjada estava disposada a fer retocs a les puntes de la seva melena, i una bona retallada al serrell que ja se li començava a cargolar d’una forma molesta damunt el front.

Així que, decidida, es va plantar a la perruqueria. Una noia molt agradable li va rentar immediatament el cap amb un massatge d’aquells que fan que no et vingui de dos minuts més. Un cop ben net, una altra li va posar el pitet mentre escoltava les seves indicacions de tallat.

De cop, una clienta entrà amb el seu fill d’uns 14 anys. “Córtale el pelo que suda mucho” va exclamar. Mentre, la Petjada se la mirava a través del mirall i ironitzava mentalment amb el què acabava de sentir.

Li van rentar el cabell massa ràpid, és el què té tenir-lo curt! I dic massa, perquè el que havia començat com una tarda tranquil·la va acabar amb una contenció incontenible de respostes àcides i punyents, que ni la sessió de ioga va poder posar-hi solució.

-¡Que calor! Encima tengo que tenerlo en casa toda la tarde por la jornada intensiva esa. Es que hay que ver que vida se pegan los profesores. Encima, este viernes ya termina, porque resulta que la semana siguiente van los que tienen recuperación. ¿Qué culpa tenemos que haya niños tontos? Cada vez terminan antes. Su obligación es quedárselos hasta el último día. Que les pongan una película de vídeo. ¡Yo qué sé! ¿Pero que hago yo con el niño una semana? Claro, ahora paga canguro, luego el “casal d’estiu” y aquí todos chupando del bote.

La perruquera, que també deu patir d’incontinència verbal, no se li acudeix res més que afegir:

-Pues resulta que lo de la jornada intensiva es porque como los maestros van de colonias y hacen horas extras, se las compensan así.

-¡Coño! Pues que no vayan. Pero bueno, si es un trabajo vocacional tampoco les cuesta tanto, digo yo.

Per sort, ja tocava assecar i, amb el raspall entortolligat als cabells, les estirades, i l’escalfor, que no sabia si venia de l’emprenyada o de l’aparell, la conversa no es sentia tant. Primer respirava i pensava que era un tema recurrent d’aquells que tothom parla i ningú hi entén com el futbol i la política. Després pensava en fer una ponència allà mateix sobre l’educació i la poca que tenien elles. Més tard en esperar al moment de pagar per dir un “PER CERT, SÓC MESTRA”.

Després d’un anar i venir de propostes, va mirar-se al mirall, semblava que ja havia acabat la feina. “Merda, m’ha deixat sense serrell!”. És que la Petjada en el fons és una bleda. Se’n va anar a casa amb una bafarada de còmic al cap, d’aquelles que hi ha exclamacions, calaveres, estrelles negres i uns quants agrhhhh. Enfadada amb ella mateixa, amb l’artista de les tisores, i amb la Juani ignorant del costat.

Secre, jo?

2007-06-13T17:47:00.000+02:00

Avui he tingut una xerrada explicativa al Departament d'Educació.
Tema? L'aplicació del programa informàtic que necessitaran els tribunals d'oposicions d'enguany.
Motiu? Sóc vocal en un tribunal. Precisant, la secretària, encarregada de moure paperassa i afegir notes, mèrits i valoracions a cop de click.
Rumiant... si encara no em crec que les aprovés, com he de fer jo de secretària? Esperem que l'inspector ("presi" pels del tribunal) em doni un cop de mà.
És curiós veure-ho des de l'altra banda quan fa dos dies era jo qui passava nervis davant el temari i les programacions. Convençuda de que tothom estava més preparat que jo. `
A tots/es aquells/es que us presenteu: ànims, sort, i una til·la doble!

Una nova etapa

2007-06-10T20:32:00.000+02:00

Les esperes a Bitácoras han acabat per impacientar-me.
L'antic bloc, d'alguna manera, formava i forma part de mi, i em resistia a abandonar el vaixell. He estat mantenint-me a lloc per tal que arreglessin el problema que, des de fa uns mesos, impedeix publicar i llegir amb normalitat.
Però ja ho veieu, la idea de començar de nou m'ha guanyat el pols un altre cop. Així que aquí estic, amb les maletes acabades de deixar a l’entrada, esperant fer-me meu aquest espai, i mica en mica redecorant la nova llar i afegint les empremtes i petjades que em van fer costat en l'altra etapa, i que tan debò segueixin en aquesta.